UN PASSAEIG PER CAN BAS DOMINI VINÍCOLA: MACABEU

Passegem pel domini vinícola Can Bas. Ens deturem en dos vinyars de macabeu, una varietat vinífera blanca autòctona de Catalunya i de tradició secular. Són L’Oreneta i La Secreta, una vinya ancestral. Dues llenques de terra situades a cota mitja baixa, orientades a migdia i, per tant, ben assolellades. En el seu sòl, no tan prim com el que vol la parellada, hi arrelen els ceps de vas encara nus.

S’acosta la primavera i les brocades (del macabeu) comencen a plorar: la saba desperta la planta i els (dos) borrons de cada brocada, que s’havien mantingut en estat latent, comencen a brotar lentament. Això és bo perquè la gemació calmosa preserva els brots de les glaçades precoces. Mica en mica, desenvoluparan sarments tendres i pil·losos, on s’ho distribuiran de manera discontínua curts circells ramificats oposats a les fulles.

És final de primavera i els pàmpols adults són grans, llargs, pentagonals, pentalobulats i d’un agradable verd suau.

La vinya floreix i els insectes i/o el vent la pol·linitza i apareixen els fruits joves agrupats entorn la rapa que els organitza axialment: és el carràs.(1)

Durant l’estiu el macabeu va conformant carrolls llargs i ben atapeïts de baies de maduració primerenca que prometen una bona concentració de sucres. Una cua molt curta les suporta: són d’un homogeni calibre mitjà, globoses i d’un uniforme color groc daurat.(2) I la seva pell és tan fina que ens permet endevinar les llavors (al seu melic) a través d’una polpa molt suculent i dolça.

El clima ha estat benèvol des de primavera i el macabeu ha esquivat les malures a les quals és tan sensible (la podridura, l’oïdi i el míldiu). A Can Bas podem començar a veremar-lo. De fet, el primer d’agost fou la festivitat del màrtirs macabeus. I és de la relació que s’estableix entre la seva maduració primerenca (festa de la collita) i l’onomàstica que en sorgeix l’apelònim d’aquesta varietat, també coneguda com a macameu a la Catalunya Occiddental; charas blanc a França; verdejo a Rueda; viura a La Rioja; i alcañón, lloza, blanca de Daroca o macabeo en altres zones de la península ibèrica.

(1) Altres sinònims: gotim, raïm, escarràs, carrrol, singló,(bagot).
(2) En “Els noms dels raïms” diu “grans clars”.

UN PASSAEIG PER CAN BAS DOMINI VINÍCOLA: PARELLADA

Abans la festivitat del Pilar i ara de La Mercè avisen Can Bas que és hora de començar a recol·lectar la parellada de L’Olivera. Una varietat de raïm blanc autòctona cultivada des de temps immemorials.

Són plantes (generoses i) sofertes les de la parellada: volen les cotes altes del Penedès Superior i/o terres primes, pedregoses i de parca fertilitat.

Som a principis de la tardor i els ocres i rojos dels arbres de fulla caduca ens anuncien un canvi de paisatge. Però la parellada, de brotada primerenca (-i per tant sensible a les gebrades primaverals-) per bé que de maduració tardana, encara manté aquell verd fosc penetrant en els seus pàmpols orbiculars pentalobulats, ni grans ni petits. Amb pulcritud, els veremadors de(del domini vinícola) Can Bas ens mostren el fruit que ha assaonat amb tanta parsimònia i que tant s’ha fet esperar: carrassos grans i llargs que creixen aparelladament abarrotats de baies. Els grans són regulars, esfèrics, d’un homogeni verd rossenc, gust dolç i d’una pellofa/pell tan gruixuda que fan que aquests carrolls parellats –d’aquí el seu apelònim- siguin idonis per conservar-los/guardar-los inclús fins Nadal.

La verema de la parellada, altrament dita martorella; montònec; montona…,ha culminat a Can Bas. I de seguida els sarments que a la primavera sorgiren dels borrons en forma tendra i pil·losa i que després esdevingueren una prolongació de l’ànima de la saba i la segona mare de pàmpols, circells i gotims, restaran nus i es lignificaran durant l’hivern. Esperem que sigui prou plujós per tal que la rabassa del cep quedi ben amarada i la terra amb una bona saó, ja que aquest és el primer esglaó per vaticinar les excel·lències de la propera collita.

UN PASSAEIG PER CAN BAS DOMINI VINÍCOLA: XAREL·LO

Som a mitjans de setembre i, mentre al domini vinícola Can Bas es continua veremant el macabeu, reprenem la nostra visita/passejada pels vinyars destinats al cultiu del xarel·lo, una varietat de cep blanca autòctona del Penedès, emblemàtica i de conreu atàvic. Són El Mirador; Migjorn; La Romana; La Plana; L’Amanda i L’Anciana, vinya ancestral. Sis parcel·les de vigorosos ceps que prefereixen arrelar en les terres poc compactades i fèrtils dels clots o de les cotes baixes i mitges exposades al sol.

Però ara ja no es recorden del plor de les brocades ni del mandrós borronar que protegeix els brots de les gelades primaverenques. Ara els seus turmentats peus lignis/llenyosos són vestits amb llargues vergues dels nusos de les quals se’n despengen circells, pàmpols/fulles i gotims.

D’aquí a no res, entre una munió de pàmpols grans, pentagonals (? o orbiculars?)(1) trilobulats i d’un verd fosc intens, els atrafegats veremadors de Can Bas recol·lectaran amb cura els dos carrolls madurats en cada sarment: menuts carrassos troncocònics o d’esfera lleument acuminada, carregats de petits grans ovoïdals de diàmetre heterogeni, d’un ros ambarí, pell gruixuda i polpa sucosa i melosa.

La climatologia també ha estat condescendent amb el xarel·lo i la planta ha pogut sortejar els danys que podrien haver-li causat els àcars i les temibles malures (:míldiu, oïdi i erinosis). Ara bé, amb tan bones condicions i tenint com té la reputació de ser un dels raïms més sans que hi ha, abans de (la festivitat de) La Mercè Can Bas començarà a veremar-lo.

El vi que resulti de la recol·lecció d’aquest raïm, altrament anomenat pansa; panser; pansal; cartoixà; palop ;planta bona…, segur que serà equilibrat, sedós, poc aromàtic(?)i de bon grau i acidesa. Amb tot, tal vegada no sigui d’una tonalitat tan clara com la que vol el mot italià que motiva el seu nom: chiarello (claret). Però això ja ens ho revelaran La Creu i La Romana, els vins de Can Bas elaborats amb aquesta varietat.(2)

(1) La forma l’he d’acabar d’esbrinar, perquè la Salvat del Vino diu orbiculars i altres fonts diuen pentagonal.
(2) També podem dir: els monovarietals elaborats per Can Bas.

UN PASSAEIG PER CAN BAS DOMINI VINÍCOLA: SAUVIGNON BLANC

Som a mitjans d’abril i la nostra passejada pels vinyars de Can Bas ens mena a La Romana, la parcel·la encarada a septentrió que aquest Domini vinícola dedica al conreu del Sauvignon blanc. Una varietat francesa procedent de la vall del Loire, vigorosa i soferta, que prefereix la fresca i les terres primes.

En aquestes dates primaverals, la força de la naturalesa empeny irremissiblement les gemmes a brotar. De fet ja fa uns dies que les de brotada primerenca enverdeixen la fusta dels ceps i aquest escenari alerta als pagesos de Can Bas que és imminent que ho facin les del Sauvignon. I és que l’embat de la vida és incontenible i tota aquella esplendor latent continguda en les gemmes des de l’any passat no vol sinó manifestar-se i expandir-se fins l’agost.

I així, a La Romana som testimonis de com aquests rudiments vegetals es desfan de l’estructura escamosa i del borrissol que fins ara les havia protegit donant pas al lent desplegar d’uns pàmpols miniatura que s’aniran obrint a mesura que la vara s’allarga deixant entreveure en el seu àpex els raïmets encara ataconats. Després la jove i tendre verga del Sauvignon continuarà allargant-se allunyant-los del seu vèrtex, distribuint-los alternament a banda i banda a partir del tercer o quart nus. Després ja no hi haurà més carrolls, tan sols circells i pàmpols situats oposadament fins al seu àpex vegetatiu.

Ara als pagesos de Can Bas tan sols els caldrà estar amatents a prevenir malures, mentre llauren, esporguen i despampolen, tot esperant que en aquells raïms compactats i afermats al sarment mitjançant una cua molt curta hi madurin aquelles baies elíptiques que, ni grans ni petites i d’un verd rossenc gairebé homogeni s’aferren tossudament al pedicel: el seu conducte nutritiu.

Ells saben que quan el Chardonay hagi verolat és peremptori que ho faci el Sauvignon. També, que la collita s’acosta i caldrà apressar-la per tal d’evitar la natural proclivitat d’aquesta sauvauge-vigon a sobremadurar. Vinya- salvatge, sí, almenys en origen tal com ho indica el seu ampelòmin.

UN PASSAEIG PER CAN BAS DOMINI VINÍCOLA: LA CAPELLA

La capella romànica de Sant Joan Salerm s’alça solitària enmig de l’acollidor paratge de vinyars propietat de Can Bas Domini Vinícola. Que aquesta església fos construïda en un indret rural i dispers, no és gens estrany. És més: es tracta d'un dels trets més comuns de l’arquitectura ja des dels inicis del romànic català.

HISTÒRIA

La església data del segle X i potser anterior donat que es conserven vestigis preromànics. Va ser reformada a finals del segle XI o a mitjans del XII, coincidint amb un període en que moltes capelles del Penedès van passar a mans privades.. Novament intervinguda durant el segle el pròsper segle XVIII, l'última reforma data dels anys 40 del segle passat.

L'església és esmentada per primera vegada l’any 917, juntament amb Sant Pere de Lavern i Santa Maria de Monistrol d’Anoia.

Així mateix, un document molt revelador del 992, relatiu a una transacció entre qui aleshores era el vescomte de Barcelona i per tant senyor del castell de Subirats i l’abat del poderós monestir benedictí de Sant Cugat del Vallès, també fa esment de Sant Joan. I en aquest sentit les butlles papals de 1002, 1007 i d’altres posteriors constaten la subjecció de Sant Joan Salerm a aquest cenobi.

Durant el segle XII la família dels castlans del castell de Subirats continuen mantenint una estreta relació amb aquesta església i, de fet, es coneixen donacions realitzades per membres de la família a Sant Joan Salerm.

A inicis del XIV sembla que la capella de Can Bas fou sufragània de Sant Pere de Lavern i un temps després passa a ser de titularitat privada de ple domini (1).

L’EDIFICI (3)

LA PLANTA

Sant Joan Salerm és un edifici de reduïdes dimensions, d’una sola nau de planta rectangular. Curiosament, defuig de la creu llatina, com era habitual en la majoria d'esglésies cristianes contemporànies.

L'EXTERIOR

D’aspecte auster i amb predomini dels massissos sobre les obertures, el parament exterior de Sant Joan Salerm és constituït de carreus irregulars, alguns dels quals pertanyen a l'antiga Via Augusta romana.

L'edifici es presenta mancat de decoració. Només unes petites arcuacions cegues d'estil llombard, destaquen tímidament a la part superior del mur. La seva planor només es veu alterada pel ressalt de tres contraforts a llevant i a ponent i per les tres obertures que s’hi obren.

La porta d’accés és de mig punt, adovellada i està situada a la façana meridional. Corona l'edifici un campanar de cadireta d’un sol ull, del segle XVIII coronat amb l’emblema de Can Bas: una creu grega, possiblement relacionada amb els hospitalers de l’orde de Sant Joan.

Quatre arcs torals divideixen la planta i sustenten la coberta amb volta de canó de perfil rebaixat. Els arcs centrals són apuntats i els de ponent i llevant de mig punt (per bé que aquest darrer podria haver estat un arc ultrapassat).

Un absis semicircular sobrealçat i cobert amb una volta d’un quart d’esfera, la capça per sol ixent. Per sol ponent, després de la Guerra Civil espanyola, va ser ampliada amb un cos d’edifici format per un transsepte i un altre absis semicircular cec que servia alhora de sagristia per oficiar la litúrgia. És en aquesta part on es troba l'altar de marbre d’un sol bloc que conté el reliquiari.

Sota l’altar primitiu, hi ha una sitja on els propietaris de Can Bas van ocultar-hi els objectes de valor durant la Guerra del Francès, amb la dissort de ser descoberts per les tropes napoleòniques del general Muret. Molts anys després i coincidint amb la darrera remodelació, s’hi van trobar les restes del frontal d’un altar ceràmic del segle XVIII.

UN PASSAEIG PER CAN BAS DOMINI VINÍCOLA: MOSCATELL DE GRA MENUT

Els dies encara són curts a La Cervera: l’extensió de terres soltes, ben exposades i de bon drenatge que el Domini vinícola Can Bas dedica al conreu d’una varietat de cep blanc pròpia i ancestral de la Mediterrània: el Moscatell de Frontignan o de gra menut, també coneguda amb els noms de Moscatel morisco, de la tierra o almizclero…

I és que si el seu nom de pila ens remet a la untuosa fragància del mesc que evoca la seva polpa, el seu primer cognom ens refereix a la localitat occitana que el feu famós amb l’elaboració d’uns vins tan preuats que inclús la cort de Lluís XIV n’era proveïda. El segon, òbviament, a la mesura de les seves baies: petites, és clar, d’un gairebé uniforme esfèric i pellofa rossa pigada que la rapa organitza en carrolls cilíndrics i atapeïts.

Però, com abans, l’hivern transcorre i les hores de foscor tendeixen a disminuir lentament i irrevocable. El fred persisteix i les gemmes latents comencen a espolsar-se la son. Potser encara massa fresca per al seu gust, això les dissuadeix de llucar.

És hora, per tant, que els pagesos del Domini vinícola Can Bas pensin en la poda. Saben que tenen temps fins Sant Josep però la seva perspicàcia els diu que no ha de ser ni prematura ni tardana perquè el secret de la seva eficàcia raurà en conciliar la tendència natural del cep a expandir-se, a limitar el nombre de gemmes a les possibilitats del seu creixement i adequar la profusió de baies a la seva capacitat fotosintètica.

I quan la poda comenci un cst-cst planyívol de constància gairebé interminable anirà decapitant els sarments. Enllestida la feina, en cada brocada tan sols hi quedaran dos borrons i el braguer, no fos cas que les gelades primaverenques avortessin la gemmació precoç dels primers i la collita anés a orris. Esperem que les sortegin amb estoïcisme i que no siguin presa ni del míldiu ni de l’oïdi.

Si tot ve bé, La Cervera propiciarà una excel·lent maduració del Moscat amb una bona concentració de sucres. I al seu torn garantirà la reconstitució del midó dels òrgans perennes del cep: la fusta.

UN PASSAEIG PER CAN BAS DOMINI VINÍCOLA: MERLOT

El Camí dels Sagraments, que ens mena dreturerament a l’entrada de la capella romànica de Can Bas, limita per llevant La Sacra. L’extensa parcel·la de ceps conduïts que aquest Domini vinícola dedica al cultiu del preciós i apreciat Merlot: la segona varietat vinífera negra en importància originària de Bordeus, clàssica entre les clàssiques, i àmpliament difosa donada la seva versalitat per aclimatar-se a sòls i microclimes diversos. Tot i això, la també dita Sémillon o Bigney rouge, Crabutet i Vitralle millora arrelant en terres més aviat argiloses, és a dir, humides o menys drenades –no fos cas que les sequeres de l’estiu deprimissin la seva prosperitat-.

Però encara som a mitjans d’abril recorrent els carrers de La Sacra i en el trajecte se’ns fa impossible evadir la mirada dels magnètics capolls robins que sorgeixen dels grops dels braços dels ceps. I és que com si fossin pedres precioses, els anversos dels pampolets que embolcallen uns joves sarments encara vergonyosos a mostrar-se ja clamen la intensitat del color del vi rosat que cap ull pot escapolir.

El seu creixement serà tan ràpid que d’aquí a poc esdevindran pàmpols adults. En un tres i no res hauran engrandit el seu limbe pentagonal pentalobulat mentre va guanyant el verd sobre el vermell fins que la tardor arribi. Quan ho faci, un roig penetrant tornarà a inundar les fulles de la indissimulable pigmentació vermell bordeus. Així també l’adquiriran les vergues, que no la fusta vella.

Però quan això succeeixi tots el òrgans aeris i subterranis de la planta ja hauran desplaçat les seves reserves a les baies per tal de dotar-les d’una bona concentració de sucres i dels àcids orgànics garants d’una bona maduració. I aleshores uns raïms mitjans, cònics i gens atapeïts hauran deixat que el verd fotosintètic dels grans adquireixin aquella turgència en la polpa sucosa i aquella pellofa negra blavosa que inspira el seu nom en el plomatge de la merla o en l’apetit de l’au per devorar aquesta preciosa varietat -entre les negres- la primera en brotar, verolar i madurar.

UN PASSAEIG PER CAN BAS DOMINI VINÍCOLA: CABERNET SAUVIGNON

La capella romànica de Sant Joan Salerm, propietat de Can Bas, dóna nom a l’imponent vinyar de ceps conduïts que aquest Domini vinícola dedica al conreu del Cabernent Sauvignon. Una varietat vinífera negra de cicle tardà que, procedent de Bordeus, potser sigui la més coneguda, difosa i preuada arreu des de l’època romana. No debades es diu que descendeix de la magnífica Biturica o Balisca aleshores tan estimada com la més vigorosa i resistent, de versàtil aclimatació i molt bona per fer vins de guardar.

I mentre passegem trepitjant els terrossos dels sòls argil·localcaris de La Capella, la vetusta sobrietat d’uns ceps de bellesa encomiable ens convida insistentment a rememorar l’origen negre i salvatge de la vitis vinifera. No en va la Cabernet Sauvignon era coneguda al XIX com a Vidure o Vidure sauvignon, respectivament vinya dura i vinya salvatge. Ara també se la coneix com a Bouche o Petit- cabernet a França i com a Bordeos tinto o Tinto de bordeos en algunes zones de la península ibèrica.

Sigui com sigui, potser en la seva salvatgia atàvica hi radiqui el seu escàs rendiment. I també que els seus raïmets menuts i cilidrocònics ,a voltes alats, es depengin de la verga amb aquell peduncle tan i tan curt que els fa tan i tan difícils de veremar manualment.

També potser per aquest origen els grans, d’uniforme esfèric i polpa turgent que la rapa organitza atapeïts, tinguin una pellofa tan singularment gruixuda i d’un profund negre que la pruïna emblaveix atorgant-li un taní intens, vellutat i de gran estructura que transfereix a uns vins que reclamen ser envellits en roure.

Són uns vins sincers els del Cabernet perquè el raïm vinificat manté l’acides justa, la inconfusible intensitat i riquesa cromàtica i les aromes superlatives quan adquireix la seva plenitud. I així, els vins que Can Bas elabora amb aquesta varietat: L’Era Negre, La Capella i Monreal, resulten estructurats, sensuals i opulents. Excelsos, en fi.

UN PASSAEIG PER CAN BAS DOMINI VINÍCOLA: SIRÀ

Es diu que la varietat vinífera negra Sirà, que Can Bas cultiva a El Repòs, la dugueren els foceus a Marsella procedent de la ciutat persa dels poetes, el vi i les roses: Shiraz. També es diu que aquests colons grecs i els fenicis la traslladaren d’Egipte a la siciliana Siracusa. Sigui com sigui, ambdues versions explicarien que la Sirà també se la conegui amb els noms de Syrah, Syra, Syrac i Sirac.

Però encara hi ha més sobre l’ampelonímia de la Candive Noir, Entourerein o Balsamina. Una llegenda gal·la conta que un cavaller de retorn de les croades portà aquest cep negre del Pròxim Orient i que, convertit a la contemplativa i plàcida vida d’ermità, la plantà en el seu hermitage a la vall del Roine. Segurament pel seu origen iranià se’l conegui a Austràlia com a Shiraz alhora que la tradició franca li atribueix el d’Hermitage, apel·latiu que també designa una de les denominacions franceses vinculada per excel·lència a aquesta vitis. A més a més, el francès encara manté –amb una lleugera modificació fonètica- la terminologia medieval Sereine.

No és casualitat, doncs, que el Sirà de Can Bas arreli serenament en la parcel·la anomenada El Repòs. Un vinyar de terres argil·localcàries allunyat del tràfec, el silenci del qual tan sols és interromput pel brandar dels arbres de la fondalada dels antics safareigs que l’afita per llevant.

En aquest escenari de balsàmica serenor, el Sirà, de versàtil adaptabilitat i tracte fàcil, hi creix generós i agraït. De fet, hom diu que suposa per al viticultor allò que el Cabernet Sauvignon per al vinicultor. I és que de brotada calmosa i maduració mitjana, la robustesa d’aquest cep el fa esquiu a les malures (tret de la botrytis), essent el seu únic inconvenient la sensibilitat que mostra per la neulia: és a dir, al despreniment de baies en formació que, en condicions extremes, pot arribar a ser massiu.

Ara bé, essent un raïm tan dòcil com és i havent tingut la poda llarga que reclamava, segur que El Repòs produirà una carrassos cilíndrics, ni grossos ni petits ben atapeïts de grans elíptics, de pell fina blau negrosa i polpa sucosa.

Ara només cal que els viticultors de Can Bas estiguin amatents a veremar-lo en l’instant just per tal que no perdi gens de l’acidesa, els tanins i les aromes característiques que ha de traslladar al vi que aquest Domini vinícola aparella amb el Cabernet: La Capella.

UN PASSAEIG PER CAN BAS DOMINI VINÍCOLA: CHARDONNAY

Som a les acaballes d’agost i els veremadors del Domini vinícola Can Bas ultimen amb perícia la collita del seu vinyar de Chardonnay. La maduració precoç d’aquesta varietat blanca internacional no ha volgut que l’apressessin però tampoc que la dilatessin perquè recol·lectar-la en el moment precís d’assaonament determina enormement la qualitat del vi que ha de donar. No debades, és una de les viníferes més apreciades ací i arreu.

I és que no només és reputat com un dels ceps més nobles sinó també com un dels més indulgents perquè no renyeix ni amb climes ni amb latituds. Això, sempre i quan pugui allitar les seves arrels en sòls rics en carbonat de calç, siguin margosos o calcaris.

Tanmateix ara som aquí, entre els ceps de El Serral de Can Bas, per esdevenir testimonis d’excepció de la seva entrada a un període molt profitós per a les vinífera: l’agostejament. Una fase aquesta en la qual el rellotge biològic de la planta i el ralentí de la respiració i la transpiració dels pàmpols donaran pas a la dormició profunda de les gemmes latents, a l’esmorteïment de les fulles i a la deshidratació del vergam que el durà a lignificar-se. I és que ultimat l’enorme esforç del cep per produir aquells raïms cilíndrics tan petits que organitzaren unes baies esfèriques, blanc rossenques també petites, ara li cal amarar de substàncies de reserva l’interior dels altres teixits.

D’aquesta manera, si la poda llarga i la climatologia són adequades els borrons de perdigusses i brocades esbossaran les futures inflorescències que, de brotada primerenca, seran altament vulnerables a les gebrades implícites a qualsevulla primavera. I també ho seran a la botrytis, al míldiu i l’oïdi.

Si no hi ha sorpreses de darrera hora el proper assaonament del Chardonnay de Can Bas, altrament dit Gentil, Melon o Morillon blanc a França i Rulander o Weissier a Alemanya, vaticina uns raïms amb una bona càrrega de sucre i una acidesa òptima. Però les qualitats organolèctiques que pot assolir aquesta varietat procedent de la Borgonya ens les dirà el vi que Can Bas elabora amb aquesta varietat: L’Era Blanc.

EL CASAL DE CAN BAS DOMINI VINÍCOLA: una simbiosis patrimonial

Una particular cosmogonia embolcalla la història del creixement agrícola del Penedès: aquella que diu que es pot ser pagès, que es pot ser senyor i que també es pot ser pagès i senyor.

I del distingit casal que senyoreja el domini vinícola Can Bas se’n desprèn la perfecta comunió entre aquell sentit intuïtiu, pragmàtic i de permanència que comprèn el mas com un tot orgànic i l’esperit de singularització, de preeminència, d’autosuficiència i de progrés d’aquella pagesia agosarada i ambiciosa que progressivament ha anat bastint bona part de la història agrària catalana.

A Can Bas aquest esperit d’harmonia ja es posa de manifest al portal que dóna accés a la hisenda. De recent allotjament, dos exquisits contraforts(?) lobulats de granet(?)d’estil clàssic encasten el relleu que inscriu l’emblema del domini mentre suporten l’elegant porta de forja, recuperada d’una antiga mansió.

Transcendit el seu llindar, una llarguíssima rectílinia avinguda de xiprers ens dóna la benvinguda: des de temps remots, són el símbol de l’hospitalitat.

Aquesta imponent via, flanquejada a banda i banda per dos extensos vinyars sobrealçats a la manera antiga, ens mena dreturerament al baluard que clou la casa per migdia.

Aquí, la relació de simbiosis entre l’insigne i l’agrest esdevé paradigma d’aquesta convivència. Perquè, a la manera d’una fortalesa, l’alt paredat és rematat per merlets i, tanmateix, els intercala i són acabats amb motius decoratius que no (1) són altres sinó els rajols ceràmics que s’usaven per recobrir els cups. I així també en són coronades les acimades portes que ens introdueixen al pati del casal, on la concòrdia entre allò camperol i allò senyorial encara esdevé més evident: a sinistra, els cellers; a destra, diverses edificacions destinades als estables, el corral, la cort i l’hort. I al centre, el centre i govern d’aquest microcosmos, s’hi alça estoica la casa.

I si les malvestats del passat i els estralls que va causar la plaga de la fil·loxera a les vinyes féu que aquell sentit de permanència en comportés la seva restitució, el de preeminència obrà per reformar i ampliar amb caràcter senyorial l’antiga casa pairal.

L’obra es va realitzar el 1913, en plena efervescència del Noucentisme, i l’edifici es bastí sobre l’antiga masoveria que havia estat abans del s.XIV. Una altra vegada, doncs, es conjura la conciliació entre l’eximi i el rústic.

I és que, de fet, la reforma preservà l’estructura clàssica del mas que es consolida durant el s.XVI i sobretot al XVII. És a dir, la de tres cossos amb l’ espaiosa sala de rebre situada al centre del pis sobre la també enorme entrada a la planta baixa.

I la centralització d’aquest espai senyorial -que també és l’element més significatiu i diferencial del mas- crea en la façana principal de la casa l’inequívoc eix de simetria propi de l’arquitectura culta o/i de poder.

Així mateix, l’hàlit de noblesa/singularització que emana d’aquesta façana encarada a migjorn, es veu intensificat pel frontispici(?)rectangular que la corona i la pondera en alçada mentre oculta les aigües de la coberta. I més encara per la distribució simètrica dels grans finestrals de la planta baixa, les altes balconades de la planta noble i dels conjunts triforats d’arc rebaixat(?) que s’obren a les golfes.

El mateix gust sobri i exquisit i la mateixa alçada es conferí al cos d’edifici que l’amplià per ponent. De planta quadrangular(?), a la manera de les torres alçades als laterals d’algunes les cases senyorials, com s’escau es deixà vista la coberta de quatre(?) vessants, els voladissos de la qual ostenten ràfecs de triple(?) filada que inscriuen una gràcil sanefa semicircular de terracota.

Per llevant també fou ampliada als anys 40 del s.XX amb un cos de planta baixa porxada.

En fi, l’aura que transmet el casal de Can Bas és la de la sobrietat i l’elegància de les grans vil·les mediterrànies, la de la perfecta harmonia entre la terra i el savoir faire. En definitiva, l’aura d’una autèntica simbiosi patrimonial.